Museu Municipal de Maó
El 4 de novembre de 1889 es va obrir al públic el Museu Municipal de Maó, a iniciativa de Joan Seguí Rodríguez, a partir de les donacions realitzades per alguns particulars. Estava ubicat a l'edifici del Principal de Guàrdia, davant l'Ajuntament, i va ser inaugurat sota el nom de Museu d'Arqueologia i Història Natural. Aquest va ser el precedent de l'actual Museu de Menorca.
El conservador del centre, Pere Monjo i Monjo, va donar les primeres peces, fragments de les sepultures romanes trobades a la plaça del Príncep de Maó. Pere Riudavets, Emilio Linares i Diego Monjo, entre d'altres, van contribuir a la creació de la col·lecció del Museu amb fòssils, ossos de balena, materials d'excavacions arqueològiques i obres d'art.
El 1890 mor el fundador del Museu, Joan Seguí Rodríguez, i l'Ajuntament ofereix la conservació de la col·lecció del museu al claustre de professors de l'Institut de Maó.
El 1898 es nomena conservador Francesc Hernández Sanz, professor de l'Institut, qui consolida la col·lecció fent interessants aportacions a la difusió del patrimoni
El 1906 l'Ajuntament decideix dipositar els fons del Museu Municipal a l'Ateneu de Maó.
Museu Provincial de Belles Arts
El 23 de novembre de 1944 es va crear el Museu Provincial de Belles Arts. El mateix any, l'Ajuntament de Maó cedeix el palau de Can Mercadal i comencen les obres per adequar-lo i allotjar-hi el Museu i la Biblioteca Pública.
El director de la Biblioteca Pública, Felix Durán, va ser nomenat director també del nou centre i de les obres de l’edifici fins l’any 1945; el va succeir Felix Merino Sánchez, que va exercir el càrrec fins a l’any 1951. El 18 de novembre de 1948 es va inaugurar la nova seu de Can Mercadal.
En la seva nova ubicació, la col·lecció es va incrementar de manera notable, ja que a l'existent del Museu Municipal es van unir també els béns que van aportar l'Ateneu de Maó, la Comissaria d'Excavacions, la Subcomissió de Monuments i altres béns procedents de col·leccions privades. Un dels primers dipòsits els va realitzar la família de l'arqueòleg Antoni Vives Escudero l’any 1946.
El 1953 n’assumeix la direcció Maria Lluïsa Serra Belabre, arqueòloga, historiadora i arxivera, que va ocupar el càrrec fins a la seva mort, el 1967. En aquest període es van continuar augmentant els fons i es va realitzar una important tasca de documentació i difusió de les col·leccions del Museu a través de la promoció d'artistes i l'organització d'exposicions temporals. Maria Lluïsa Serra va incrementar el fons artístic del Museu amb l'adquisició d'obres d'art i les donacions de pintors menorquins com Sansuguet i alguns artistes del Grup Menorca.
També en aquesta època, el Museu va acollir el material arqueològic de les excavacions importants que es realitzaven a Menorca: les navetes des Tudons i Rafal Rubí, el poblat de Talatí de Dalt o les basíliques des Fornàs de Torelló i de l’illa del Rei, entre altres treballs.
Museu de Menorca
El 1974, l'arqueòleg mallorquí Lluís Plantalamor Massanet es va fer responsable de la direcció del Museu Provincial de Belles Arts, càrrec que va exercir fins a l'any 2015.
En 1975 el Museu de Menorca, ja amb aquesta denominació oficial, es va integrar a la xarxa del Patronat Nacional de Museus.
Es va iniciar una etapa de canvis i increment de les col·leccions que es va caracteritzar per:
1- El trasllat al Convent de Sant Francesc, l’actual seu del Museu. L'edifici de Can Mercadal tenia problemes d'infraestructura i espai, per això l'Ajuntament va cedir l'esmentat convent a l'Estat per instal·lar-hi el Museu.
L’any 1980 es van iniciar les obres de rehabilitació i el 1984 el Govern de les Illes Balears es va fer càrrec de la gestió del Museu. El 1986 una part de l'edifici rehabilitat es va posar en funcionament.
El 1995 es van obrir al públic les sales temporals i el 7 d'abril de 1998, les sales permanents, i quedà així inaugurada la nova seu del museu.
L'edifici del Museu ocupa 5.900 m2, dels quals 2.500 es destinen al públic i es troben al voltant del claustre barroc de planta quadrada de la segona meitat del segle XVII -inicis segle XVIII. En dues plantes de l'edifici es realitza un recorregut cronològic a la història de Menorca. El centre també va obrir un taller de restauració, una biblioteca i un gabinet didàctic.
2- El foment de la investigació i les excavacions arqueològiques de les quals es nodreix la col·lecció del Museu.
La col·laboració amb les universitats de Boston, Cagliari, les Illes Balears i la participació de nombrosos arqueòlegs que van intervenir en les campanyes de treball van incrementar els fons amb interessants materials de la prehistòria de Menorca: els poblats de Torre d'en Galmés, Torralba d'en Salort, So na Caçana, la ciutat romana de Sanitja, la necròpolis de Calescoves, els hipogeus de Trebalúger i Toraixa, són només una petita part dels béns que van ingressar al Museu en aquesta etapa.
A més, es van recuperar les peces que eren a Cambridge i que procedien dels poblats de Trepucó i de sa Torreta de Tramuntana que l'arqueòloga britànica Margaret Murray havia excavat els anys trenta.
A Maó, a través de les intervencions al nucli antic, es va documentar una part de la ciutat romana i medieval. As Castell, l'excavació de l'antic poble de sa Raval va recuperar material dels segles XVII i XVIII.
Altres ingressos importants van provenir de les obres de restauració del claustre de Sant Francesc: ceràmica dels segles xvii i xviii i rajoles policromades dels segles XVIII i XIX.
Continuen en l'actualitat els treballs d'excavació en els dos talaiots de Cornia, que han aportat al Museu un important conjunt de béns.
3- L'augment de les col·leccions artístiques i etnològiques del centre. En aquest període la política d'adquisicions del Museu va donar prioritat a la compra i donació de peces que responguessin a algun dels criteris següents: que els objectes fossin d'origen menorquí o tinguessin una importància decisiva per completar el discurs museològic.
A la dècada dels noranta es van iniciar les primeres donacions rellevants de quadres, ceràmica, roba, vidre, etc., que han estat imprescindibles per complementar el discurs museològic. Entre aquestes cal destacar la col·lecció Vives Campomar i la Serra Belabre.
A partir dels noranta i en la primera dècada del segle xxi es van incrementar els dipòsits i les donacions de material etnològic, artístic i industrial. Destaca també la col·lecció de cartografia dels segles XVIII i XIX, quadres d'artistes menorquins i objectes d'origen industrial, com el conjunt de bosses de malla d'argent elaborades a les fàbriques de l'illa.
Des de l'1 de setembre de 2011, el Consell Insular de Menorca gestiona el Museu. Actualment està en obres i s’elabora el nou projecte museístic per convertir el Museu de Menorca en una infraestructura que doni resposta a les necessitats del segle XXI.
Bibliografia
Serra Belabre, M. L. (1963): Breve guia del Museo Provincial de Bellas Artes de Mahon. Panorama Balear, núm. 83, Maó.
Serra Belabre, M. L. (1967): La Casa de la Cultura de Mahón. Escuela Tipogràfica Provincial. Palma de Mallorca.
Andreu Adame, Cristina (2015). “Origen i formació de les col·leccions del Museu de Menorca” en Miscel.lània d’estudis en homenatge a Lluís Plantalamor Massanet. Palma: Govern de les Illes Balears. p. 45-57.