Contact
Blog
Photographs and videos
Legal warnings Privacy and use of cookies Site map
Developed by: KodeaWeb

Les trompetes d'Aida

Les trompetes d'Aida

Les trompetes d'Aida

 La nit del 6 de juliol de 2016 el claustre del Museu es va convertir en l’escenari d’un concert excepcional. Varen tornar a sonar, de la mà dels músics Óscar Ortiz i David Fernández, unes trompetes que havien estat en silenci durant dècades, reposant als magatzems del Museu de Menorca. Així és que, després d’un procés de restauració, s’han tornat a sentir les mateixes trompetes egípcies que van sonar a algunes de les representacions de l’òpera Aida de Giuseppe Verdi a Maó durant la primera meitat del segle XX.

Es tracta de tres instruments ben peculiars, tres exemplars de les que es coneixen com a “trompetes Aida” o “trompetes tebanes” i que el mateix Verdi també anomenava “trompetes egípcies”.

Aquests instruments varen ser fabricats per Giovan Battista Cazzani al seu taller de Milà. Cazzani era un rellotger que també fabricava i reparava instruments de metall. La seva filla es va casar amb un Rampone -hereu d’un taller d’instruments fundat a principis del segle XIX- i van fundar la casa Rampone-Cazzani l’any 1910. Es pot deduir, llavors, que els instruments conservats al Museu devien ser fabricats amb anterioritat a la fusió dels dos negocis.

Mitjançant la fitxa de catàleg del Museu, se sabia que aquestes trompetes s’utilitzaren a representacions de l’òpera Aida al Teatre Principal de Maó, segons havia informat l’historiador Andreu Murillo a l’anterior director del Museu, Lluís Plantalamor. Aquesta informació ha pogut ser contrastada gràcies a la visita de Catalina Seguí de Vidal a l’exposició que es va inaugurar fa unes setmanes. En veure les trompetes va reconèixer els instruments que, segons li havia explicat la seva mare, s’havien guardat durant anys als porxos de la casa familiar -la casa Vidal des Pla des Monestir- juntament amb l’arxiu musical del Teatre Principal. Tot aquest material va ser lliurat a les institucions públiques en els anys quaranta del segle XX, moment en què les trompetes es devien integrar en el fons permanent del Museu (llavors anomenat Museo Provincial de Bellas Artes i que compartia seu amb la Biblioteca pública, al Palau Mercadal de la plaça Conquesta).

Per altra banda, l’òpera Aida es va representar per primera vegada a Maó el 2 de febrer de 1905, però això no significa que les trompetes s’utilitzessin a l’estrena, ja que es podrien haver adquirit en temporades posteriors. Tot això ens serveix per acotar l’època en què devien arribar i es podrien haver utilitzat les trompetes a Menorca, que se centraria així en la primera meitat del segle XX.

En l’òpera, aquestes trompetes s’utilitzen a la marxa triomfal del segon acte. És segurament el fragment més conegut i també un dels més populars del gènere. L’escena consta d’un himne, “Gloria all’Egitto”, i quan acaben els càntics, entren les trompetes que presenten el tema principal de la marxa.

Si observem l’orgànic instrumental de la partitura, veiem que Verdi va especificar els instruments que havien d’anar “sul palco”, és a dir, sobre l’escenari. Assenyala que hi ha d’haver, entre altres instruments, les noves trompetes dissenyades exclusivament per a l’ocasió. Les volia en dues tonalitats diferents: tres trompetes en la b i tres en si, de manera que podia canviar de to a la vegada que mantenia l’efecte sonor d’unes trompetes que servien a l’impacte dramàtic desitjat.

El Museu en conserva només tres, de les sis que apunta Verdi. Dels tres exemplars de Maó, dos medeixen 128 cm i el tercer 153 cm (diferència de tamany que s’explica per les dues tonalitats prescrites), amb un diàmetre de 18,5 cm a la campana. Aquestes trompetes, rectes i llargues, responien així a dos objectius, de posada en escena i de sonoritat. La nostra pregunta –que evidentment es quedarà sense resposta- és quantes se’n devien utilitzar a les representacions de Maó? En deu faltar alguna o només devien utilitzar aquestes tres?

Verdi tenia molta cura a l’hora d’orquestrar, i és que durant el segle XIX els compositors es trobaven grans reptes a l’hora d’ajustar el paper de l’orquestra quan es passava del drama a la música. A l’època d’Aida, Verdi dedicava molt temps a seleccionar el color instrumental adequat i a les combinacions d’instruments per a aconseguir efectes especials. En aquest cas, va buscar amb molt interès unes trompetes que l’ajudessin a crear la sonoritat exòtica que l’obsessionava. La seva correspondència dóna testimoni de com va ser el procés:

En una carta al seu editor, Ricordi, li explica el següent “Aquest matí hi ha hagut un gran concert de trompeta al meu estudi. Em van portar un exemplar de mostra i m’acompanyava un gran músic, amb el qual vàrem provar tots els experiments possibles i imaginables. El to de la trompeta recta és polit i atractiu. Té un so més clar que la trompeta comú, però tot i que vam experimentar molt amb l’embocadura, l’aire i la força, però no va ser possible obtenir més sons que el fonamental i els seus harmònics [...]”. Segons explicava més endavant, això el va fer decidir d’utilitzar dos grups de trompetes amb una afinació diferent, que li permetien canviar de to dins de la mateixa obra.

Aida es va estrenar al teatre de El Caire, a Egipte, el 24 de desembre de 1871. A Espanya va arribar poc després, al Teatro Real de Madrid en desembre de 1874 i el 1876 a Barcelona.

En alguns llocs encara s’explica que Verdi va composar Aida per a la inauguració del canal de Suez (que va ser anterior a l’estrena de l’òpera, l’any 1869). Tot i que no va ser així, sí que va ser fruit d’un encàrrec que volia continuar amb les commemoracions per l’apertura del canal i es va representar al gran teatre d’òpera de la capital, que s’havia inaugurat poc abans.

Durant molt temps Aida ha estat el símbol de l’òpera italiana i fins a l’època més recent ha estat una de les obres més representades a tots els teatres del món; al Festival a l’aire lliure de Verona, per exemple, és l’òpera més emblemàtica des que es va inaugurar, en 1913; també va ser l’òpera més popular al Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid durant la primera meitat del segle XX.

A Maó, durant l’època dels Amics de s’Òpera, que representa la història recent del gènere operístic a l’illa, Aida s’ha programat en les temporades de 1979, 1987 i 1998.

Tot i aquesta trajectòria, en l’actualitat és un títol que ha perdut punts en la seva valoració i és més difícil de programar per teatres modestos, ja que les exigències tècniques per a la posada en escena avui en dia són molt més complexes, amb la voluntat d’escapar de la imatge passada de moda del cartró-pedra.  

 

Representació d’Aida a Maó, 1998 (fotografia: Amics de s’Òpera de Maó)

 

Com hem assenyalat més amunt, tot i que no es pot precisar exactament l’any en què es van utilitzar les trompetes que custòdia el Museu, sí que podem recollir algunes dades que ens serviran per conèixer el context en què es varen escoltar.

Aida no va arribar a la nostra illa fins el 5 de febrer de 1905. Havien passat més de tres dècades des de la seva estrena a Egipte. És ben curiós aquest retràs, i no el podem deixar d’assenyalar, ja que a Menorca les òperes podien arribar, quan interessava, molt poc temps després de l’estrena absoluta.

Què feia que el públic menorquí pogués gaudir de les novetats al mateix temps que altres ciutats d’Espanya o d’Itàlia? Entre molts altres aspectes, com la demanda d’un públic amb una extensa cultura musical i una tradició operística que arrencava de principis del segle XIX, es trobava l’existència d’unes bones connexions marítimes que facilitaven el contacte i l’intercanvi comercial amb multitud de ciutats espanyoles, franceses i italianes.

En el cas de l’òpera, les partitures es podien comprar directament a Itàlia i els cantants procedien d’allà en la majoria d’ocasions. A l’arxiu musical del teatre es conserva un lligall amb les particel·les d’Aida, i porten el segell d’una botiga d’instruments de Milà. Podríem imaginar que van aprofitar el viatge i van comprar les trompetes d’allà mateix? No seria cap disbarat pensar així, ja que en aquest època encara el transport en vaixell era molt eficaç i Menorca estava més ben connectada amb la resta d’Europa que qualsevol gran ciutat de la península.

En la temporada que va veure l’estrena d’Aida, l’empresa d’òpera estava formada per diversos socis maonesos. Ens falten alguns noms, però segurament en aquella empresa també hi participava Joan de Vidal, nom que està documentat en la temporada posterior i la família del qual ja hem vist que custodiava l’arxiu musical i les tres trompetes que avui ens ocupen.

Aquella temporada, que va arrencar a principis de novembre de 1904 i es va tancar el 7 de març de 1905, va comptar amb dotze títols operístics i un total de vuitanta quatre representacions.

Vuitanta quatre!!! (vuitanta nou, si afegim els concerts). Fent comptes, veurem que això dóna una mitjana de cinc o sis funcions per setmana. Són uns números que per ells sols ja donen fe de la força del gènere operístic a la capital menorquina a principis del segle XX.

Aida va tenir de bon principi molt èxit entre el públic menorquí, ja que es representava una dotzena de vegades per temporada, mentre que la majoria de títols oscil·laven entre cinc i set funcions. Aida es va seguir programant a gairebé totes les temporades que hi va haver òpera fins a mitjan segle XX.

Després de les dades que hem vist, sorgeix una pregunta inevitable: com devien sonar les òperes a l’època? Avui en dia esteim acostumats a produccions que gairebé freguen la perfecció i compten amb grans professionals, cantants i músics, directors d’escena, de cor i d’orquestra que treballen amb molta cura. Podia fer el mateix una companyia que representava una dotzena de títols, que feia noranta funcions en només quatre mesos? I una orquestra formada per músics afeccionats de l’illa i algun reforç de fora? Segur que no.

En la crítica de la primera funció, al diari El bien público, es fan ressò dels decorats, fets a correcuita i de la poca inversió que es va fer en vestuari. Ens crida l’atenció quan comenten que “La función del domingo [la primera d’Aida] fue un ensayo general”, és a dir, que encara no ho havien acabat de preparar i ja començaven amb les primeres funcions! Tot i això, sembla que hi va haver un generós aplaudiment però, segons adverteix el cronista “No deben fiarse los artistas de tales demostraciones abandonando el estudio”. Fixem-nos com ha canviat el concepte d’actuació en directe en poques generacions. Avui en dia això seria impensable, només anem a una funció i esperem d’ella que sigui gairebé perfecte. En aquella època encara hi havia el costum d’anar a vàries, sinó a totes les representacions, ja fossin deu com quinze, amb l’alicient que a mesura que passaven els dies el resultat era cada vegada millor, ja que els cantants i músics s’havien après els seus papers i ja dominaven els moviments d’escena. Si més no, curiós...

En una situació com aquesta és on van sonar les trompetes del Museu que, ara sí, són un testimoni viu de la història de l’òpera a Menorca.  

Laura Triay Tudurí

 

Bibliografia:

El Bien Público, Mahón, imp. de M, Parpal (1873-1939). Consulta febrer de 1905.

ALIER, Roger, Guía Universal de la Ópera, col. Ma non troppo, ed. Robinbook, Barcelona 2001.

CORDELL, Tim, “Orchestration” (15 octubre de 2013). Consultat 1 juliol 2016, a http://www.music.cord1.net/Aida/AidaOrch.htm

HERNÁNDEZ SANZ, Francisco, El Teatre Principal i l’òpera a Maó, col. Obres completes, vol. III, Maó, Ajuntament de Maó-Institut Menorquí d’Estudis, 2001.

TRIAY TUDURÍ, Laura, L’òpera a Maó (Menorca) durant el segle XIX: catàleg del fons d’òpera “Teatre Principal” conservat a l’Arxiu Històric Provincial de Maó i l’Arxiu Municipal de Maó, 2004.

 

This website belongs to  Museu de Menorca | Consell Insular de Menorca, with address Avda. Doctor Guàrdia s/n | 07701 Maó - Menorca - Illes Balears and NIF S0733002J.

Link policy

Links with other websites that appear on http://www.museudemenorca.com are merely offered as information for the users and therefore http://www.museudemenorca.com does not take responsibility for the products, services or contents that are offered or provided on these destination pages located in a separate domain.

Intellectual and Industrial Property Rights

All the material that appears on http://www.museudemenorca.com belongs to Menorca | Consell Insular de Menorca and is protected by Intellectual Property Rights as is established in the Spanish LPI (Intellectual Property Law). Any intentional unauthorised use of this material will be taken as a breach of these rights and could result in the corresponding sanctions. It is therefore forbidden to reproduce, exploit, edit, distribute or disseminate the contents of this website without the necessary permissions from the author.

 

Data Protection and the Use of Personal Information Policy

The data provided via the website is stored in a data file belonging to XXX that has been declared, as is required, to the Spanish Agency of Data Protection. This data will be used exclusively in order to carry out the service applied for and for later sharing promotions or services within the company’s sector. Under no circumstances will they be supplied to third parties, besides those required by law or associated companies or partners of Museu de Menorca | Consell Insular de Menorca. The data files may be managed by organisations contracted to carry out the data protection and storage. These organisations have agreed to comply with the same conditions laid out by the Data Protection Law.

Our system uses cookies. Please check our usage policy.

Jurisdiction and applicable laws.

The user accepts that the legislation applied to these services is Spanish. Any controversies over the interpretation or application of these clauses will be dealt with under the courts and tribunals of the consumers address. In the case where the client is not a resident of Spain, the courts used will be those in Menorca.