Anell de bronze de Severi, una peça única

Anell de bronze de Severi, una peça única

Maria Gracia Salvà, directora del Museu de Mallorca

Museu de Menorca.

Número inventari: 2.367

Procedència: Es Pou Nou, Sant Lluís

Tècnica i materials: fosa de bronze en motlle

Mides: 24,78 mm alçada x 28,69 mm amplada. Gruix: 5,59 mm

Pes: 70,94 g

Cultura: romana. Imperi romà. s. II-III dC

Descripció detallada: Anell segell de bronze format per una planxa rectangular amb inscripció a la cartel·la. El cantell dels costats superior i inferior està rematat d’una decoració ondulada. Les lletres Ϩ϶Λ϶ЯI (sic) [SEVERI], estan gravades en baix relleu amb una grafia de lletra capital i traç recte. Al revers, hi ha una anella de secció circular. Les dues parts van unides ja que l’anell va ser produït amb un sol motlle¹.

Presenta un bon estat de conservació, amb l’oxidació característica del bronze i petits trencaments als extrems anteriors i posteriors de l’ornament sinuós.

El sistema de fabricació és l’habitual per aquest tipus d’anells, mitjançant un motlle bivalve i la tècnica de la cera perduda. Una volta fet l’anell, les lletres són gravades al buit i en relleu. A la majoria dels segells, les lletres hi estan escrites en sentit invers, ja que d’aquesta manera quan es marca, l’empremta queda en sentit directe i les lletres es llegeixen del dret i d’esquerra a dreta. En aquest cas, les lletres estan gravades en sentit directe menys la ve baixa que ho està en l’altre sentit. Així doncs, les lletres queden impreses a l’inrevés. Aquest fet ens ha fet pensar que no seria un veritable anell signacula. Es podria pensar en un error del gravador, però és més factible creure que aquest anell tingués una altra funció, tal vegada simplement un anell amb el titulus del propietari². En el cas de Menorca, aquesta teoria aniria reforçada tant pel disseny com pel fet de tenir les lletres inscrites en sentit directe.

Al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, s’hi conserven dos anells-segells rectangulars amb les lletres gravades al buit i en sentit directe. Un amb el cognomen HERCU[L]³ i l’altra CRISIUS⁴. Ens interessa especialment el segon, ja que possiblement es tracti d’un nom mal escrit, el nom correcte seria CRISPUS⁵. Al nostre parer, qui va fer l’anell de Menorca va cometre un error tipogràfic i va col·locar la ve baixa cap per avall, en sentit invers, mentre que les altres, les va gravar en sentit directe.

G. Baratta ha fet un recull tipològic molt complet de les signacula ex aere, tot classificant els segells en nou macrogrups que alhora es subdivideixen en d’altres subgrups en funció de les diferents formes i temes. El model més abundant és el segell rectangular, agrupat entorn al macrogrup A.1, el qual presenta dotze variants. En aquesta classificació exhaustiva no hem trobat cap paral·lel de l’anell estudiat⁶. Al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, s’hi conserva una col·lecció de noranta-cinc signacula, 76 dels quals són rectangulars; els restants pertanyen a d’altres tipologies⁷. A França, a la Narbonesa, s’hi han inventariat una seixantena d’exemplars d’anells-segells rectangulars, normalment amb el nom d’un ciutadà inscrit al requadre de la cartel·la⁸. A Itàlia, als museus Nazionale Romano, al Civico Archeologico di Bologna, al Museo Nazionale di Ravenna, al Museo Arqueologico di Padova, al Museo di Antichità di Torino, al Museo Profano della Biblioteca Apostollica Vaticana o a l’Antiquarium Comunale di Roma, també s’hi conserven signacula ex aere, la majoria dels quals són rectangulars. Del mateix tipus són els procedents de Pompeia i Herculà⁹. A una col·lecció privada de Menorca, s’hi conserva un anell-segell rectangular, del tipus A.I.b, segons la classificació de Baratta, procedent de Ses Talaies de Baix. Porta la inscripció Iuliae Caiii F(illiae) Iulianae, text onomàstic de Júlia, filla de Caius [Gai], de la família Juliana.¹⁰

El que és objecte d’estudi és del tot diferent a la resta de segells rectangulars abans referits, tant per la decoració sinuosa que remata els costats llargs del rectangle, com pel sentit de les lletres. Per ara, consideram que es tracta d’una peça única, ja que no hem pogut localitzar cap altre anell de característiques similars. La línia ondulada de secció circular que perfila els costats superior i inferior del rectangle podria ser una decoració en forma de serp. Malauradament, les parts que coincidirien amb el cap i la cua estan trencades, la qual cosa ens impedeix refermar la nostra hipòtesi interpretativa. La utilització de la serp en anells i braçalets és un tema recurrent en la joieria romana. Era un amulet ambivalent, positiu en tant que portadora de salut i negatiu, al estar relacionada amb la mort i amb les divinitats subterrànies. Una altra hipòtesi és que la decoració fos escollida per la funció de l’anell, força difícil de determinar ja que, com veurem més endavant, els usos dels anulus i dels signacula poden ser diversos.

Inscripció: Les llegendes dels anells-segells solen ocupar tota la superfície de la planxa i en moltes ocasions sol ser la única inscripció de tot el segell. En pocs casos, l’artesà que el va fabricar el signa, normalment amb una inicial al revers de la planxa, casi sempre al lloc des d’on arranca l’anella. A alguns, el nom hi és substituït o completat per una dedicatòria, un anagrama o algun motiu figurat¹¹. Generalment, però, el text del camp es refereix a noms personals, tant masculins com femenins¹². Solen estar en genitiu i, en més rares ocasions, en nominatiu. Quan només apareix escrit el cognomen, corresponen a lliberts, el tria nomina és destinat a personatges importants, d’estatus mitjà-baix i en alguns casos, a persones d’alt rang. En altres, s’hi combina el nom amb la seva condició servil o l’activitat professional¹³.

Alhora s’han trobat anells signats amb punxó a l’anvers, en els quals a més del nom de l’artesà, hi ha inscrit el terme sculpsit. És el cas d’Hermius autor d’un anell-segell conservat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid o el d’Urbicus, l’artesà que va fer l’anell a Publio Pollentio Proculo, del British Museum de Londres. En altres exemples, hi apareix acompanyat del vocable fecit, com Varinius Priscus, que signa l’anvers de l’anell de Marci Valeri Hermae¹⁴. Més excepcionals són els signacula que indiquen la ciutat on es van fabricar¹⁵. L’aparició dels termes fecit i sculpsit indica l’organització i especialització dels artesans dedicats al treball del metalls i, en concret, de la fabricació de joies a Roma. D’una banda, el que la fabricava signava amb el terme fecit i de l’altra, el gravador o sculptor.

Pel que fa a l’anell que esteim estudiant, tal com hem indicat abans, només hi ha inscrit el cognomen “SEVERI”. En una publicació de Joan Ramis sobre les inscripcions romanes de Menorca¹⁶, s’estudia una inscripció romana procedent de Ciutadella, en la que hi surt el nom de Sever. Va ser inventariada per Finestres al Syllogue Inscript Roman que existent in Princip. Cathaloniae. Es tracta de la inscripció número XXV de la classe V i diu així:

CNAEO CAVIO CNAEI

CAVII SEVERI, FILLIO

QUIRINA.

AMETHYSTO.

BALEARICO. PALMENSI

ET GUIMONTANO

OMNIBUS HONORIBUS

IN REBUS PUBLICIS SVIS

FUNCTO

Segons Finestres, aquest Cneo Cavio Severo, possiblement era natural de Palma i hauria estat edil, decurió i duumvir a Palma o Palmensi i a Ciutadella, o Giumontano. Transcrita per J. Ramis com: A Cneo Cavio hijo de Cneo Cavio Severo de la tribu Quirina, por cognombre Amethisto Balearico vecino de Palma y de Jamno, quien obtuvo todos los honores en sus repúblicas¹⁷. Segons aquest autor, en el moment d’erigir-se la làpida, Maó i Ciutadella ostentaven el títol de República. Maó seria el municipi i Ciutadella la colònia. Cneo Cavio Severo seria natural de Balears, ciutadà de Palma (Maior) i de Ciutadella (Minor). Creu que Guimontano és degut a un error ortogràfic o tipogràfic del cisellador de la làpida que hauria d’haver escrit Iammontano, és a dir Ciutadella. El sobrenom d’Amethysto prové d’una paraula grega que significa color porpra, per la semblança que presenta amb la tonalitat violada de l’ametista. Pensa l’autor que aquest nom pot estar relacionat amb la professió de Cneo Cavio, tal vegada lapidari, és a dir, tallador de gemmes, o simplement l’havia heretat. El renom també permetria vincular-lo amb la fabricació de teixits. A Balears, hi havia hagut una de les nou fàbriques imperials dedicades a tenyir de porpra la roba dels emperadors, les quals van estar en funcionament fins el segle Vè.

A la Memoria Biografica de los Mallorquines que se han distinguido en la Antigua y Moderna Literatura, escrita per Joaquim Maria Bover de Rosselló, s’hi cataloga una làpida honorífica trobada als camps de Tarragona a la qual correspondria la inscripció publicada per Finestres i per Ramis. A la Tarraconense, a la qual pertanyien les Balears, s’hi havia aixecat una estàtua o una altra memòria honorífica a Caneo Cavio Severo, fill del mateix, de la tribu Quirina. Era natural de les Illes Balears, ciutadà de Palma i de Guimontano, condecorat a ambdues Repúbliques amb tots els honors. Segons Bover, Giumontano es refereix a Jammo, o sigui, Ciutadella de Menorca, i Cneo Cavio Severo pertanyia a ambdues illes “á la una por naturaleza y á la otra por ascendéncia, o á la una por patria y á la otra por adopción”¹⁸. La tribu Quirina era una de les trenta-cinc tribus romanes a les quals s’havien d’inscriure els ciutadans romans per poder exercir el dret a vot a les Comitia Tributa. Tenia la consideració de tribu rústica i va ser una de les últimes creades a la República. Vespasià la va escollir perquè s’hi inscriguessin tots els hispans amb dret a sol·licitar la ciutadania romana, si prèviament havien exercit alguna magistratura als municipis d’Hispania¹⁹. El ciutadans de la tribu Quirina solien indicar que la seva ciutat tenia l’estatut de municipi flavi.

A hores d’ara no hem trobat cap més informació respecte d’aquest il·lustre personatge, però consideram la hipòtesi de treball que es podria establir una relació entre el mencionat Cneo Cavio Severo i l’anell rectangular del Museu. Sabem que els anells-segells eren usats per ciutadans romans, tant pels que pertanyien a una esfera social elevada, com pels lliberts, eminentment els que es dedicaven a la fabricació i/o al comerç²⁰.

Funcions: L’anulus signatorius era un anell que servia per a donar credibilitat als documents jurídics oficials i privats, reservat a ser usat només a les persones lliures. Els signacula o anells-segells eren utilitzats tant com a segells per a documents com per marcar la propietat d’objectes i productes. Tenia un sentit de marca comercial i eren usats fonamentalment per lliberts. L’ús d’aquests últims era molt freqüent a Roma, fins i tot abusiu, segons explica Plini el Vell²¹. Sobre la funció concreta d’aquests signacula se n’han fet moltes interpretacions sense arribar a concretar un ús únic ja que tenien múltiples funcions. Tot i que s’hagin conservat força segells, hi ha poques empremtes originals, perquè les impressions es degueren fer sobre materials tous que no han perdurat, tals com fang, cera, morter o fins i tot pa. Són ben coneguts els signa pistoris, o segells de forner, utilitzats per aquests per marcar la seva producció de pans i ben coneguts pels motlles d’objectes carbonitzats procedents de Pompeia i Herculಲ. Les marques palesen l’ús freqüent dels signacula rectangulars²³. Pel que fa a les marques de les àmfores, opercles, teguale i altres terracotes, excepte algunes excepcions, no es corresponen amb els signacula conservats²⁴. Tampoc hi ha coincidències amb els noms inscrits a les marques de la ceràmica i els que hi ha als signacula²⁵. La majoria d’estudiosos estan d’acord que els signacula servirien com a marca comercial amb la qual els comerciants segellarien no tan sols els productes sinó també els embalatges utilitzats per al transport²⁶. A més de la propietat també verificarien l’origen i/o determinarien el destí del producte marcat. D’aquesta manera s’asseguraria un control sobre la fabricació i la comercialització. El descobriment de molts d’aquests signacula a zones portuàries, com a Narbona (França) ha fet pensar que amb aquests segells es marcarien els productes transportats per via marítima²⁷. Segons els estudiosos, els anells s’haurien fet servir com a marca comercial i estarien presents exclusivament a les civitates, relacionats amb l’activitat econòmica de les mateixes i possiblement associats a privilegis fiscals dels productes marcats, tals com l’exoneració dels aranzels per a l’exportació. Aquests segells comercials serien emprats pels lliberts en representació del dominus de la vil·la, que alhora era qui s’encarregava d’administrar, explotar i comercialitzar la producció²⁸.

En el cas de l’anell objecte d’estudi, creim que no es tractaria ben bé d’un signacula, ja que com hem vist no té les lletres inscrites en sentit invers i per tant no s’usaria com a segell. Es coneixen altres exemplars amb aquesta mateixa singularitat. Possiblement es tracta d’un anell identificatiu del propietari del segell, amb el titulus inscrit a la cartel·la, a manera d’anulus signatorius. Per aquest mateix motiu, tindria la decoració serpentiforme que no apareix als anells-segells²⁹.

Datació: És difícil de precisar la cronologia de l’anell per una sèrie de motius. En primer lloc, perquè es tracta d’una peça de la qual desconeixem el context arqueològic. L’única informació de què disposam és que va ser trobada pels entorns del paratge des Pou Nou al terme municipal de Sant Lluís, dins del qual hi ha un conjunt important d’emplaçaments arqueològics que daten des de l’època talaiòtica fins a època medieval o fins i tot moderna. Per tant, la procedència de la troballa no ens serveix per establir una data. En segon lloc, perquè es tracta d’una peça única, de la qual a hores d’ara no hem pogut localitzar cap paral·lel similar. Malgrat la gran quantitat de models d’anells-segells estudiats i publicats només el de tipus rectangular té una certa semblança amb el que és objecte d’estudi. Són uns anells formats per una planxa rectangular on s’inscriuen les lletres en sentit invers. En cap cas la planxa és rematada pel motiu ondulat que ornamenta els costats majors del rectangle de l’anell menorquí. Aquests signacula estan datats segons un arc cronològic massa ampli, des del segle Ir dC al VIè dC, cosa que no ens ajuda com a referència cronològica. D’altra banda, les lletres capitals del nom de Sever, inscrit al xató, són semblants a les usades a l’epigrafia monetària de l’alt imperi romà. Si recorrem a les fonts literàries, Cneo Cavio Sever és l’únic personatge romà, conegut per ara, que es podria relacionar amb l’anell. Seria normal que aquest patrici, amb càrrecs públics, posseís un anulus signatorius amb el titulus, a manera de símbol de poder o de distinció social. Potser també li hauria servit de marca comercial. Cneo Cavi, de sobrenom Amethyst, potser es dedicava a la realització i comercialització de gemmes, tals com l’ametista, amb la que es podien fer camafeus, o tal vegada era fabricant de teixits, potser de porpra.

En tot cas sabem pels estudis documentals i arqueològics que Iammo, actual Ciutadella, va tenir un important desenvolupament en època alt imperial. Les inscripcions romanes localitzades a diferents indrets de l’illa, indiquen que Maó i Ciutadella tenien l’estatus de civitates. Maó va ser considerada ciutat romana com a conseqüència de la promoció efectuada en època flàvia, potser també Ciutadella, si fem cas de la inscripció dedicada a Cneo Cavi Sever. La presència d’edils i duumvirs és indicativa indicatius d’una estructura municipal clarament romanitzada. Aquesta situació es va mantenir al llarg del segle III, malgrat que a partir d’aquest d’aquell moment hi ha un cert declivi³⁰.

Com a conclusió i a l’espera de continuar amb les investigacions, ara per ara es tracta d’una peça única, pensam que pertany a l’època alt imperial romana i que es pot datar entre el segles IIè i IIIè de la nostra era.

Bibliografia:

Baratta, G. “Il signacullum al di là del testo: la tipologia delle lamine”, Instrumenta Inscripta V. Signacula ex are. Aspetti epigrafici, archeologici, giuridici, prosopografici, collezionistici. Atti del Convegno Internazionale. (Verona, 20-21 settembre 2012). Edició a cura de A. Buonopane i S. Braito. Roma, 2014: 101-131.

ID. “Tre signacula bronzei dalle Isole Baleari (Menorca e Mallorca)”, Sylloge Epigraphica Barchinonensis, XII, 2014: 181-192.

Beltrán de Heredia, J. “Anell-segell Signaculum”. Fitxa Catàleg n. 154, Scripta Manent. La Memòria escrita dels romans. La Memoria escrita de los romanos. Murcia, 2002: 320.

Bover de Rosselló, J. M. Memoria Biografica de los Mallorquines que se han distinguido en la Antigua y Moderna Literatura. Imprenta Nacional a cargo de don Juan Guasp Pascual, Palma, 1842.

Castellano, A; Gimeno, H.; Stylow, A.V. “Signacula. Sellos romanos en bronca del Museo Arqueológico Nacional”, Boletín del Museo Arqueológico Nacional, XVII (1-2), Madrid, 1999:59-95.

Cenerini, F. “Nec sunt mulieres: signacula al femmenile”, Instrumenta Inscripta V. Signacula ex are. Aspetti epigrafici, archeologici, giuridici, prosopografici, collezionistici. Atti del Convegno Internazionale. (Verona, 20-21 settembre 2012). Edició a cura de A. Buonopane i S. Braito. Roma, 2014: 133-140.

Feugère, M.; Mauné, S. “Les signacula de bronze en Gaule Narbonnaise”, Revue Archéologique Narbonnasise, 38-39, 2005-2006: 437-455. http://www.presee.fr/doc/ram_9577_7005_2005_num 98_1-1169, creat el 20/06/2017.

Feugère, M.; Gilles, A.; Roca, Y. Signaculum rectangulaire. Sig- 4001. Artefacts. Encyclopédie des petits objets archéologiques. http://artefacts.mom.fr

Lemoine, Y. “Le signaculum de Caius Valerius Hermes découvert à la Trinité (Callas, Var)”. Revue du Centre Archéologique du Var, 2013-2014: 51-58.

Mayer, M. “Signata nomina: sobre el concepto y el valor del termino signaculum con algunes consideracions sobre el uso de los instrumentos que designa”. Instrumenta Inscripta V. Signacula ex are. Aspetti epigrafici, archeologici, giuridici, prosopografici, collezionistici. Atti del Convegno Internazionale. (Verona, 20-21 settembre 2012). Edició a cura de A. Buonopane i S. Braito. Roma, 2014: 11-34.

Nicolàs, J.C. “Epigrafía anforaria en Menorca”, Revista de Menorca, 70, 1979:74-75.

Ramis, J. Inscripciones romanas que existen en Menorca y otras relativas á la misma sacadas de varios Escritores, esculpidas é il·lustradas en quanto se ha podido, Imprenta de Pedro Antonio Serra, Mahón, 1817.

Riera, M. “Menorca en tiempos de la dominación romana”, Mayurca, 29, 2003: 129-144.

Notes: