Cornia Nou
Cornia Nou és un poblat talaiòtic situat prop de Maó on, des del 2007, un equip d’arqueòlegs vinculat al Museu de Menorca, en col·laboració amb Amics del Museu de Menorca, realitza feines d’excavació i restauració.
Actualment, el conjunt arqueològic comprèn dues àrees separades per una zona on no s’aprecien restes arqueològiques. És possible que l’extracció de pedra, juntament amb l’explotació agrícola, destruïssin la part del jaciment compresa entre aquestes àrees. A l’entorn es conserven diverses coves d’enterrament.
Així, l’àrea oriental està ocupada per un turonet, que encara conserva les restes d’una murada construïda amb pedra en sec. Al sud-est, sobreposat a aquest mur de tancament, s’aixeca un talaiot de mida mitjana amb planta de tendència circular. Aquest talaiot es va excavar durant les campanyes de 2007 i 2008, fet que va permetre conèixer amb exactitud l’estructura interna de l’edifici: un corredor d’una alçada de fins a 4 m el travessa de nord a sud. Els murs d’aquesta galeria foren construïts mitjançant la tècnica de l’aproximació de filades, amb una coberta resolta per la juxtaposició de grans lloses de pedra. Un petit corredor porta a una cambreta el·líptica que també està connectada amb el corredor a través d’una espitllera.
També es va poder saber que el seu interior havia estat reutilitzat com a part d’un habitatge cap al segle III aC, però malauradament no s’hi van trobar nivells arqueològics corresponents al moment de construcció. Al costat nord del talaiot est s’hi troben dues cisternes connectades, reutilitzades com a abocadors durant el moment en què el talaiot era reutilitzat com a habitatge. Tal com es va comprovar en aquesta part del jaciment, el final del món talaiòtic no va implicar l’abandonament del poblat, que va continuar ocupat en època romana i durant el període islàmic.
Al sector occidental hi trobam un gran talaiot troncocònic, un dels més grans de l’illa. Al costat sud s’obre una porta amb una escala monumental a mitja alçada, que devia permetre l’accés a l’interior per la part superior. La plataforma superior va ser excavada el 2014, fet que va permetre documentar que el gran talaiot s’havia construït a partir d’anells concèntrics.
Annexos al talaiot hi ha dos grans edificis de tendència rectangular: l’adossat al costat sud es va excavar entre els anys 2008 i 2012, moment en què es va conèixer la seva estructura interna diferenciada en dos àmbits, un dels quals conserva la coberta intacta.
A l’interior es van documentar una gran quantitat d’eines relacionades amb el processament d’aliments –molins de mà, morters, percussors, punxons. També es va documentar una gran quantitat d’ossos de fauna domèstica –cabra, ovella, bou i porc–, a més de la presència esporàdica de restes de cérvol i ocells. D’altra banda, es van recuperar una gran quantitat de cereals carbonitzats, relacionats amb una estructura de combustió situada al passadís central –on se’n devia fer la torrefacció per despellofar el gra. Les evidències arqueològiques, en definitiva, van permetre interpretar l’edifici sud com un centre de gestió, control i processament d’aliments que anava més enllà de l’esfera domèstica. És possible que l’apropiament de béns així com la monumentalitat de l’edifici s’hagin de vincular amb l’aparició d’una incipient desigualtat social a la comunitat que vivia al poblat. A partir de les datacions de carboni 14 s’ha pogut conèixer que l’edifici sud es trobava en ús en un moment indeterminat entre el 1100-900 aC i que s’hauria abandonat entorn del 600 aC.
Cal esmentar l’existència d’un segon edifici menys monumental, situat a l’oest del talaiot. Es tracta d’una construcció de planta absidal dividida en dos àmbits. El 2015 s’iniciaren les tasques d’excavació en aquest edifici, fet que va permetre identificar dos àmbits diferenciats a l’interior. El present projecte quinquennal d’intervenció arqueològica (2014-2018) té com a objectiu finalitzar les tasques arqueològiques, així com la seva consolidació i restauració per fer-lo visitable al públic.
El projecte arqueològic és promogut pel Museu de Menorca i Amics del Museu de Menorca sota la direcció actual de Montserrat Anglada, Lluís Plantalamor i Damià Ramis. Ha estat cofinançat per la Direcció General de Recerca, el Consell Insular de Menorca, l’Institut Menorquí d’Estudis i el Museu de Menorca. Hi col·labora l’Institute Royal du Patrimoine Artistique de Brussel·les.