Un conjunt ceràmic excepcional a l’interior de l’església de Santa Eulàlia d’Alaior
L’octubre de 2007 durant les obres de reforma a l’interior de l’església de Santa Eulàlia d’Alaior es varen identificar les restes d’un antic edifici. Es tractava de quatre murs que tancaven un espai rectangular de 6 x 10 m. L’edifici que formaven havia estat derruït i les restes dels murs cobertes per un morter de calç molt dur.
Una cala d’1 x 1 m practicada a tocar del mur sud-est va donar com a resultat una potència sedimentària d’1,2 m. Als primers 80 cm hi documentàrem allò esperat: ossos humans remoguts i restes dels enterraments fets dins l’església fins ben entrat el s. xix.
Però el més sorprenent des del punt de vista arqueològic van ser les troballes fetes als darrers 40 cm: van aparèixer restes de ceràmica d’època islàmica, romana i talaiòtica. I un gran bloc de pedra ens va fer pensar en una estructura prehistòrica.
Amb el finançament del Consell Insular de Menorca, el personal de Patrimoni Arqueològic i Cultural SL va excavar la meitat d’aquest edifici. Al nivell superficial es varen localitzar una sèrie d’esquelets i nínxols que hem de relacionar amb l’església actual. Els nínxols moderns dividien l’espai en dos. Al nord-oest, sota el nivell modern, va aparèixer una capa de terra més vermellosa i compacta on hi havia enterrats 6 esquelets.
Aquests enterraments s’havien fet clarament dins l’edifici format pels quatre murs enderrocats i abans que es construís l’església actual. Diverses evidències estratigràfiques així ho demostren, però la més clara és el fet que el mur d’una de les capelles de l’església actual tallà les cames de dos esquelets a nivell dels genolls. Una datació radiocarbònica indica que una d’aquestes persones va morir entre el 1310 i el 1431. Aquesta datació i les reduïdes dimensions de l’edifici apunten que es tractava de les restes de la primera església construïda a Alaior, tot just després de la conquesta de 1287. Una segona datació, si sortís més precisa, podria demostrar aquesta hipòtesi.
Al sud-est dels nínxols moderns no van aparèixer enterraments medievals i s’havien conservat restes encara més antigues. Una capa de terra molt fosca conservava una gran quantitat d’escòria de ferro, teules i ceràmica d’època islàmica. Així doncs, a la zona on avui hi ha Santa Eulàlia hi va haver una farga o ferreria quan Alaior era l’alqueria Ihalor.
Però les restes més interessants van aparèixer sota aquest nivell islàmic, ja a tocar de la roca mare. S’havia conservat la primera filada d’un mur de tendència circular construït amb grans pedres i ceràmica prehistòrica al seu voltant, un mur talaiòtic a l’interior de l’església de Santa Eulàlia!
Del mur talaiòtic en quedava ben poca cosa i la ceràmica estava molt fragmentada, però les troballes no havien acabat. El darrer racó que quedava per excavar guardava una sorpresa: la boca d’un sitjot!
El sitjot va resultar ser una cisterna del final de la prehistòria que havia estat reomplerta amb pedres i terra. Va resultar tenir més de dos metres de profunditat i quasi dos metres de diàmetre màxim. No es va excavar tot; es va deixar aproximadament 1/3 del diàmetre perquè quedava fora de la zona d’excavació.
Entre el reblert no va aparèixer cap resta material, però al fons de la cisterna, d’entre una capa formada per un llim grisós, els pòsits de l’aigua, en vam recuperar un magnífic conjunt ceràmic. D’aquest conjunt en destaquen quatre peces punicoebusitanes i una de producció local.
La primera peça que destacarem (SEU’07-73-2) és un petit gerro que es va fabricar a l’Eivissa púnica. Està pràcticament sencer i presenta tres grups de tres línies paral·leles pintades d’un marró vinós. La nostra peça és molt similar al que els estudiosos d’aquesta ceràmica anomenen forma Eb-23b, que es va fabricar als segles iii i ii abans de la nostra era. Però les poques que es coneixen tenen el coll més baix, les parets més paral·leles i la boca recta, no lobulada com la nostra. D’Eb-23b només se’n coneixen set de procedents de jaciments arqueològics d’Eivissa, un de la factoria mallorquina de na Guardis i un del fondejador de Calescoves. D’altra banda, al poblat de ses Talaies de n’Alzina (Ciutadella) en va aparèixer un de pràcticament idèntic al nostre, però sense decoració i que havia perdut la base. Així doncs, ens trobem davant una peça excepcional que podria ser una evolució de la forma Eb-23b.
Les peces SEU’07-74-58 i SEU’07-74-59 són dues petites gerres també fabricades a Eivissa. Tipològicament corresponen a les formes Eb-60s, però l’adscripció a un tipus concret és difícil. Per les seves reduïdes dimensions són equiparables a les Eb-65 datades al segle v abans de la nostra era, però per la forma de les anses i l’estilització del cos es corresponen a les Eb-64 o Eb-69, tot i que aquestes darreres generalment són més allargassades. Els dos casos són tipus que es fabriquen durant molt de temps des del s. iv fins a final del s. ii abans de la nostra era. Per la forma de la vora, les nostres peces serien de les més modernes. Al llom de la SEU’07-74-58 hi trobem una A pintada en un marró rogenc.
En aquest punt ens toca parlar de la peça SEU’07-73-28, que, tot i ser molt similar en forma i dimensions a les dues anteriors, no és de factura ebusitana. Aquesta gerra és una còpia de les formes anteriors feta amb materials locals i amb tècnica talaiòtica, és a dir, a mà i a base de xurros d’argila.
Als darrers segles de la prehistòria de Menorca arribaren a l’illa moltes ceràmiques provinents de diferents llocs de la Mediterrània i és normal trobar reproduccions locals d’aquestes formes. Però, tot i l’interès per les noves formes, la població local no va adoptar l’ús del torn i les pastes refinades i continuà utilitzant la seva tècnica tradicional de producció ceràmica.
I, per acabar, hem reservat una de les peces ceràmiques més espectaculars trobades darrerament a Menorca. Es tracta d’una gran gerra, possiblement Eb-69, fabricada a Eivissa i que destaca pel gran estat de conservació i per la decoració floral que presenta. No hem trobat cap paral·lel de la nostra peça (SEU’07-73-1), ni pel que fa a la forma i dimensions exactes ni a la decoració. De gerres Eb-69 en tenim molts exemples, però les que estan decorades només presenten alguns conjunts de línies al voltant de la peça i poca cosa més. Aquesta és un cas excepcional. També degué ser un objecte important per als que la utilitzaren, perquè quan a algú se li va trencar en van recollir els trossos i la van adobar amb grapes de plom; encara en conserva una de sencera i un fragment d’una altra.
Així doncs, la intervenció arqueològica a l’església de Santa Eulàlia d’Alaior va permetre documentar totes les fases d’ocupació del turó que ocupa el poble, des de la prehistòria fins a l’actualitat, i va posar al descobert un conjunt de peces ceràmiques excepcionals dels darrers segles de la Menorca prehistòrica.
Elena Sintes Olives
Directora de la intervenció arqueològica
Bibliografia:
FERNÁNDEZ, J. H.; COSTA, B. (1998): “La cerámica común púnico-ebusitana: precisiones tipológicas y cronológicas sobre algunas formas cerradas” a Treballs del Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera 42.
GUERRERO, V. M. (1999): La cerámica protohistórica a torno de Mallorca (s. VI-I a.C.), BAR, Int. Series; 770. Western Mediterranean Series; 3, Oxford.